Gran Bretanya com a inspiració

Les declaracions del ministre espanyol d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions reforcen la idea que s’intentarà seguir el model britànic d’enrolment com a eix del futur sistema de previsió

Cap país occidental escapa a les dificultats per a garantir en un futur no gaire llunyà el pagament de les pensions als seus jubilats. L’estat del benestar és cada vegada més difícil de mantenir i no hi ha una fórmula ideal. No obstant això, s’estan provant diversos sistemes per a tractar de trobar una solució per a aquest tema, que figura entre les fonts de preocupació més importants dels ciutadans del primer món.

Una de les alternatives més interessants és la del ‘automatic enrolment‘ (AE), també conegut com a auto-enrolment. Es tracta d’un sistema de previsió social empresarial complementària de les prestacions públiques de pensions, d’adscripció per defecte i que està en funcionament al Regne Unit des de finals de 2012. Els empresaris britànics estan obligats a inscriure automàticament a tots els seus empleats que compleixin unes condicions mínimes determinades, en alguna mena de pla o instrument de pensions qualificat a aquest efecte.

Aquest sistema és obligatori per a l’empresari, però voluntari per a l’empleat. L’empresari ha d’inscriure al treballador en un pla d’estalvi i ha de realitzar unes aportacions que són complementades per unes altres que realitza el treballador. Una vegada està funcionant aquest acord, l’empleat té sempre la possibilitat de sortir-se del sistema. La implantació ha estat un èxit i gairebé nou de cada deu treballadors britànics participen d’aquest model d’estalvi.

Unes recents declaracions del ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, abans de la reunió del Pacte de Toledo han reforçat la idea que Espanya està mirant a Gran Bretanya com a model a imitar. Des d’abril de 2019, l’aportació mínima obligatòria establerta pel sistema britànic ‘automatic enrolment‘ ascendeix a un 8% del salari. D’aquest total, un 3% és a càrrec de l’empresari ocupador, un 4% a càrrec de l’empleat, i un 1% d’aportació a càrrec de l’Estat, que es realitza a través de la deducció fiscal de les aportacions, i que s’inclou com a aportació extra al pla de pensions.

I Migracions, José Luís Escrivá, s’ha marcat l’objectiu que, a partir de gener de 2021, “les pensions tinguin un nou marc legal estable”. Per a això en primer lloc haurà d’aconseguir que la comissió parlamentària de seguiment i avaluació dels acords del Pacte de Toledo, arribi a un consens en les seves recomanacions. Aquest consens és condició necessària però no suficient perquè la reforma del sistema de pensions superi els tràmits parlamentaris amb possibilitats reals de generar un marc estable i durador.

El doctor Xavier Varea, de la Facultat d’Economia, de la Universitat de Barcelona (UB), indica que “dins de les mesures anunciades pel ministre Escrivá, en la Comissió del Pacte de Toledo, trobem algunes que deixen entreveure que el govern actual té la intenció d’afrontar la reforma de les pensions de manera integral, incidint no sols en el pilar públic, sinó també en el pilar ocupacional i en el privat. I això, per si mateix, és una bona notícia, ja que denota que a més de fixar-se l’objectiu de quadrar i sanejar els comptes de la Seguretat Social, és conscient que l’estabilitat del sistema va lligada a la suficiència de les pensions dels futurs jubilats”.

Per a Varea, “tot sembla indicar que el model que resultarà dels acords del Pacte de Toledo estarà, en part, inspirat en el de Regne Unit, amb tots els matisos i particularitats que es requereixin. El model britànic es basa, d’una banda, en sistema públic de repartiment, que garanteix unes pensions mínimes (el càlcul de les quals es basa en el nombre d’anys cotitzats, i que en mitjana ascendeixen a una quarta part del salari mitjà d’UK), i per un altre en un sistema de previsió social empresarial de capitalització, obligatori per a l’empresari, però voluntari per al treballador”.

Aquest sistema és més conegut com a ‘Automatic Enrolment‘, en el qual es realitzen aportacions per part de l’empresari (3% del salari), del treballador (4%) i de l’Estat (1%). Dóna la sensació que el Govern ja té clares algunes de les coses que vol fer amb les pensions abans fins i tot que comenci a reunir-se la Comissió del Pacte de Toledo. El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, vol utilitzar “tres palanques” per a sanejar el sistema: endurir les jubilacions anticipades voluntàries, incentivar el retard de la jubilació, i fomentar, a través d’una fiscalitat més atractiva, els plans col·lectius de pensions que se subscriuen en el si de les empreses.

No obstant això, la implantació del sistema britànic a Espanya hauria de realitzar-se de manera gradual, i amb les modificacions pertinents que evitessin el rebuig frontal d’una societat en la qual fins ara el problema del finançament a partir de la jubilació era competència, gairebé exclusiva, de l’Estat, ja que ni la situació de partida, ni el pes dels tres pilars de la previsió social en tots dos països són iguals. A Espanya, es dóna un fenomen important: el gran augment de les jubilacions anticipades voluntàries (que es permeten dos anys abans de l’edat legal de retir a cada moment), que han crescut un 66% en sis anys i ja representen el 16% de tots els que es van retirar en 2019.

Segons la reflexió que fan en la Seguretat Social, la penalització de la pensió de fins al 8% per any abans que es jubili el treballador de manera voluntària, no s’estaria aplicant “de facto”, sobretot en els treballadors amb pensions més altes, pel que remenen un redissenyo d’aquests coeficients penalitzadors que endureixi aquest tipus de jubilació.

L’objectiu del ministre Escrivá és acostar l’edat real de jubilació actual (64 anys i 5 mesos) a la legal (65 anys i 10 mesos i progressivament 67 anys des de 2027). “Aquesta és una palanca potentíssima”, va dir Escrivá, perquè per cada any que puja la jubilació real “se soluciona un 25% del problema”, va precisar en referència al futur increment de la despesa en pensions per l’arribada massiva a la jubilació dels nascuts en el baby boom. La tercera palanca és relativa al foment dels plans de pensions privats de caràcter col·lectiu en el si de les empreses (denominats en el sector plans d’ocupació). En aquest punt, Escrivá defensa el model de plans d’ocupació del País Basc, “que llança nivells de pensions complementàries interessants, sobretot per a les rendes mitjanes i baixes, que són les que més ho necessiten”.