Segons ha establert el Tribunal Suprem en la seva sentència de 23 de desembre de 2025, les clàusules limitatives han de complir els requisits exigits per l’article 3 de la Llei de Contracte d’Assegurança (LCS), amb independència que en la pòlissa hagi intervingut o no un corredor d’assegurances.

La resolució es pronuncia sobre l’aplicació de la clàusula de deguda vigilància, habitualment incorporada en nombroses pòlisses de transport de mercaderies. Mitjançant aquesta clàusula s’imposa a l’assegurat un deure de vigilància, que sol concretar-se, per exemple, en l’obligació d’estacionar el vehicle en llocs amb il·luminació o vigilància. En cas d’incompliment d’aquest deure, és habitual que es limiti o fins i tot s’exclogui la cobertura del robatori, alliberant l’assegurador de les seves obligacions.

Aquesta sentència és de gran rellevància per als mediadors d’assegurances, ja que contradiu els criteris sostinguts per algunes audiències provincials, com ara la de Madrid, que consideraven que, en virtut del deure d’informació del corredor d’assegurances, s’havia d’entendre que l’assegurat coneixia el contingut i els detalls de la pòlissa, així com els seus efectes i les exclusions incloses en el contracte. En conseqüència, aquestes resolucions entenien que no era necessari complir els requisits que l’article 3 de la LCS imposa a les clàusules limitatives, és a dir, el deure de destacar-les de manera especial i que la seva acceptació fos específica i per escrit.

El Tribunal Suprem deixa clar que la clàusula de deguda vigilància en l’assegurança de transport de mercaderies té la consideració de clàusula limitativa, atès que no té per objecte individualitzar el risc, sinó limitar la cobertura inicialment pactada. Aquesta és precisament la diferència essencial entre les clàusules delimitatives i les clàusules limitatives.

D’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, l’exigència que les clàusules limitatives estiguin destacades i acceptades per escrit constitueix un requisit propi del principi de transparència material, imposat en protecció de l’assegurat. Aquests requisits, de compliment obligatori, impliquen que les clàusules limitatives de drets s’han de poder diferenciar clarament de la resta de clàusules de naturalesa diferent, de manera que l’assegurat pugui identificar-les i comprendre’n el significat i l’abast. Així mateix, s’exigeix que aquestes clàusules siguin acceptades expressament per escrit, com a requisit complementari de l’anterior, la qual cosa implica que la signatura ha de constar en el document en què s’incloguin les clàusules limitatives, sense que sigui necessària una signatura individualitzada per a cadascuna d’elles.

En definitiva, el Tribunal Suprem aclareix de manera concloent que la intervenció d’un corredor d’assegurances no supleix la voluntat de les parts, ni atribueix a aquest mediador una funció representativa del prenedor, ni substitueix o reemplaça la seva voluntat. En conseqüència, no queda anul·lada l’obligació legal imposada a les clàusules limitatives, que han de ser destacades i acceptades per escrit, amb independència que hagi intervingut o no un corredor d’assegurances.

Text