Una de les normes amb més incidència en lassegurança de danys és larticle 38 de la Llei del contracte dassegurança. Aquesta norma regula el comunament anomenat procediment de terceria pericial i és objecte de dubtes i consultes freqüents sobre els supòsits d’aplicació que cal conèixer bé per a un enteniment correcte de l’estat d’un sinistre i, probablement, per a una assistència o assessorament correcta.

En resum, aquesta norma regula, en primer lloc, la qüestió de la determinació de la preexistència dels béns assegurats en el cas concret de l’assegurança de robatori. A continuació regula àmpliament un supòsit diferent: el cas en què assegurat i assegurador no es posin d’acord en la quantia de la indemnització o la forma de la reparació en el termini previst a l’article 18 de la Llei de contracte d’assegurança (LCS), concretament 40 dies que, recordem, en el cas del ram de l’assegurança obligatòria de cotxes arriba a tres mesos.

Per a aquesta concreta classe de discrepàncies, i només per a elles, l’article 38 de la LCS estableix un procediment imperatiu pel qual l’assegurat ha de designar el seu propi perit, comunicar-ho a l’assegurador incloent l’acceptació formal del nomenament del perit, i requerir l’asseguradora perquè nomeni el seu en el termini de 8 dies per donar inici al procediment de perit. D’aquesta manera que l’un i l’altre pèrit intenten posar-se d’acord. Si no ho aconsegueixen, llavors cal designar un pèrit tercer o diriment (d’aquí el nom comú d’aquest procediment, terceria).

La resta d’aspectes de la norma es dedueix de la lectura pròpia, però no així les decisives regles establertes per la jurisprudència per delimitar, en primer lloc, quan és veritablement obligatori acudir a aquest procediment com a pas previ a qualsevol altra via de reclamació, molt en particular la judicial, juntament amb altres aspectes.

Un article de Josep Lluís Fernández, assessor del Col·legi.