La transmissió del vehicle assegurat

Són freqüents els casos en els que, per la inèrcia dels usos, sembla que es desconeix i es prescindeix per complert del procediment correcte i de les conseqüències previstes en la norma¹ en matèria de transmissió o venda del vehicle assegurat. El propòsit d’aquesta nota és ordenar el contingut d’aquestes normes, així comentar un pronunciament recent de l’Audiència Provincial de Barcelona sobre les conseqüències d’infringir aquestes normes.

La costum, per estesa que estigui, no és font del Dret si és contraria a la llei (art. 1.3 Codi Civil) i, per tant, no vincula. No cal anomenar-ho engany i es precís conèixer a que cal atenir-se i què pot exigir, inclòs contravenint els seus criteris habituals (que per l’exposat no són invocables), una entitat asseguradora.

La transmissió o venda del vehicle assegurat es troba regulada com part de les normes que regulen la transmissió del bé assegurat en l’assegurança de danys: arts. 34 i 35 de la Llei de Contracte d’assegurances.

El comprador o adquirent del vehicle assegurat es subroga en el moment de la transmissió en els drets i obligacions dimanants del contracte d’assegurances, amb la sola excepció de les assegurances nominatives corresponents a riscos no obligatoris, si existeix en la pòlissa pacte en contrari (art. 34 LCS).

El transmetent i assegurat han d’informar per escrit al comprador de l’existència d’un contracte d’assegurances sobre el vehicle (art. 34 LCS). Es compleix dita obligació, interpreto, amb la senzilla entrega d’una còpia de la pòlissa i el seu rebut, doncs amb això s’haurà informat per escrit, sempre que el venedor pugui demostrar l’entrega de dita còpia.

Consumada la transmissió o venda i en el termini de quinze dies, deu el venedor comunicar així mateix a l’assegurador (art. 34 LCS). Aquest últim aspecte és el que en general sembla que si es compleix. L’Audiència Provincial de Barcelona ha considerat en una recent sentència² que la falta de comunicació de la venda del vehicle per part del prenedor – propietari a la seva asseguradora no eximeix a estar del seu deure de contribuir a la indemnització d’un sinistre, en concurrència amb l’asseguradora contractada per el comprador del vehicle, donat que la transmissió de l’assegurança es troba prevista legalment i que la norma no contempla com conseqüència de la falta de comunicació de la venda la falta de cobertura. Considera a més aquesta interessant sentència que, tot i tractar-se de diferents prenedors, i com ja venia admetent la jurisprudència anterior a altres supòsits, no existeix cap inconvenient en aplicar l’art. 32 de la LCS (concurrència d’assegurances), per analogia.

El venedor (assegurat ordinari, que cessa en dita condició per efecte de la transmissió), i el comprador (nou assegurat per via de subrogació) passen a ser obligats solidaris de les primes vençudes en el moment de la transmissió, i si el venedor hagués mort, aquesta obligació solidària referida a les primes vençudes es transmeten als hereus (els del citat venedor, i només les vençudes, el que no inclou, per interpretativa, les fraccions de prima següents, com vaig desenvolupar en un altre article i no puc parar-me aquí) art. 34 LCS.

Tot i que la norma no ho estableix expressament, sembla que dita obligació solidària de pagament de la prima neix inclòs en el cas de que el venedor (com sembla que succeeix amb freqüència), no hagi informat per escrit al comprador de l’existència de l’assegurança, fora de perill, probablement,, del més que probable dret a repercutir contra el venedor la totalitat de la prima pagada en dit supòsit d’incompliment del deure d’informació escrita.

La companyia d’assegurances pot rescindir el contracte, el termini de 15 dies des de que pren coneixement de la transmissió, per el que ha de notificar-ho per escrit al comprador o nou assegurat (no a l’assegurat originari), estenent-se la cobertura de l’assegurança, en dit cas de rescissió, un mes més. i devent a continuació procedir a la devolució de la part de la prima no consumida (art. 35 LCS), textualment, aquella part de la prima que correspongui a períodes per els que, a conseqüència de la rescissió, no hagi suportat el risc. Aquest és l’únic supòsit en el que resulta obligatori per l’asseguradora tornar la part de prima no consumida. En qualsevol altre cas – i això és motiu de consulta freqüent- l’asseguradora no té obligació de tornar la prima, per més que en la pràctica algunes asseguradores ho facin així per raons comercials.

L’adquirent o comprador del vehicle també poden optar per la rescissió del contracte, en el termini de quinze dies des de que va conèixer l’existència del contracte. Però en aquest cas la companyia d’assegurances fa seva la prima (o el dret a reclamar-la indistintament al comprador o al venedor), corresponent al període que hagués començat a córrer quan es produeixi la rescissió (art. 35 LCS). Per tan, no la prima de renovació del següent període (prima de la següent anualitat o fracció de prima del següent període), ni tampoc en el cas de que la rescissió sigui comunicada per el comprador o nou assegurat ja vençut el termini de preavís respecte a la nova anualitat, si no només la prima del període que hagués hagut de començar a córrer, ja en curs. No és l’art. 22 de la Llei de Contracte d’assegurances el que es pren aquí com a referència.

Per tant, cal observar que, tot i que sovint les asseguradores ho donen per bo i ho accepten, el venedor o assegurat originari és precisament l’únic que no té dret a rescindir el contracte per el fet d’haber venut el vehicle. Tot el contrari del que succeeix en la pràctica, doncs és el venedor qui precisament a la pràctica (fins on ens consta) sol pretendre-ho o intentar-ho, inclòs enfadar-se quan no s’accedeix a la seva petició i/o no es retorna la prima.

I observeu també que només en el cas que sigui l’asseguradora la que opti per la rescissió del contracte, deu tornar la prima no consumida, però sempre i quan se li hagi notificat la transmissió, i això inclou la identitat del comprador, donat que es tracte de comunicar la transmissió en el seu conjunt; així ho contempla la norma.

Fins quin punt difereix i es simplifica en la pràctica aquest procediment previst en els arts. 34 i 35 de la Llei del Contracte d’assegurances és una cosa que coneixen i comproven els professionals de la mediació segurament sovint. Però és precís conèixer quina és la resposta i el procediment legal previst per aquest problema i, naturalment, subjectar-se a ell i prendre’l i prendre-ho com a definitiva referència, per les raons explicades.

¹ Article 34 (Llei de Contracte d’assegurances)

En cas de transmissió de l’objecte assegurat, l’adquirent es subroga en el moment de l’alineació en els drets i obligació que corresponen en el contracte d’assegurances a l’anterior titular. S’exceptua el supòsit de pòlisses nominatives per a riscos no obligatoris, si en les condicions generals existeix pacte en contrari.

L’assegurat està obligat a comunicar per escrit a l’adquirent l’existència del contracte de l’assegurança de la cosa transmesa. Una vegada verificada la transmissió, també deurà comunicar-la per escrit a l’asseguradora o als seus representants en el termini de quinze dies.

Seran solidàriament responsables del pagament de les primes vençudes en el moment de la transmissió l’adquirent i l’anterior titular o, en cas de que aquest hagués mort, els seus hereus.

Article 35 (Llei de Contracte d’assegurança)

L’assegurador podrà rescindir el contracte dins dels quinze dies següents a aquell en que tingui coneixement de la transmissió verificada. Exercitant el seu dret i notificar-ho per escrit a l’adquirent, l’assegurador queda obligat durant el termini d’un mes, a partir de la notificació. L’assegurador haurà de restituir la part de la prima que correspongui a períodes d’assegurança, per el que, com a conseqüència de la rescissió, no hagi suportat el risc.

L’adquirent de cosa assegurada també pot rescindir el contracte si ho comunica per escrit a l’assegurador en el termini de quinze dies, contats des de que va conèixer l’existència del contracte. En aquest cas, l’assegurador adquireix el dret a prima corresponent al període que hagués hagut de començar a córrer quan es produeixi la rescissió.

² Sentencia de l’Audiència Provincial de Barcelona núm. 181/2018, 25 d’abril de 2018, publicada per la RJC, vol. III, 2018, pàg. 55 i ss. 

Mediario 208

Dr. Josep Lluís Fernández

Assessor Jurídic del Col·legi de Mediadors d’Assegurances de Barcelona