INTRODUCCIÓ

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat sobre les assegurances de vida d’amortització de préstecs hipotecaris, que en moltes ocasions són “imposades” per les entitats bancàries. Es tracta de pòlisses destinades a garantir que, en cas de defunció o incapacitat del prestatari, quedi cobert el pagament del deute pendent.

La recent Sentència del Tribunal Suprem d’11 de juny de 2026 representa una novetat molt rellevant en aquest àmbit, ja que declara abusives les clàusules que obliguen el client a contractar aquestes assegurances en determinades condicions, en vulneració de la normativa vigent.

En molts casos, aquestes assegurances no són independents, sinó que constitueixen una garantia vinculada al contracte principal del préstec hipotecari. Així, el prestatari, que alhora és l’assegurat, queda obligat a garantir el risc de la seva possible defunció o incapacitat perquè, mitjançant la prestació de l’assegurança, es pugui satisfer el capital pendent del préstec.

Per aquest motiu, assenyala l’alt tribunal, tots dos contractes mantenen una estreta vinculació jurídica, fins al punt que la cobertura asseguradora complementa les obligacions derivades del préstec hipotecari, d’acord amb una consolidada jurisprudència del Tribunal Suprem (entre d’altres, les sentències 339/2001, 1110/2001, 119/2004, 1040/2005 i 222/2017).

BASE JURÍDICA DE LA VINCULACIÓ ENTRE LES ASSEGURANCES D’AMORTITZACIÓ I ELS CONTRACTES DE CRÈDIT

La vinculació entre els contractes de crèdit i les assegurances d’amortització està avalada per la Directiva 2014/17/UE, de 4 de febrer, relativa als contractes de crèdit celebrats amb consumidors per a béns immobles d’ús residencial.

El considerant 25 d’aquesta Directiva estableix que, tot i que és legítim que els prestadors exigeixin una assegurança per garantir el reemborsament del crèdit o el valor de la garantia, el consumidor ha de poder escollir lliurement la seva asseguradora, sempre que la cobertura sigui equivalent a la proposada per l’entitat prestadora.

En la mateixa línia, l’article 12.4 de la Directiva permet exigir la contractació d’una assegurança vinculada al préstec, però obliga les entitats financeres a acceptar pòlisses d’altres asseguradores quan ofereixin un nivell de cobertura equivalent.

Aquesta Directiva va ser incorporada a l’ordenament jurídic espanyol mitjançant la Llei 5/2019, de 15 de març, reguladora dels contractes de crèdit immobiliari.

En el cas analitzat pel Tribunal Suprem, el consumidor va ser obligat a subscriure una assegurança de vida d’amortització vinculada al préstec hipotecari, en què el prenedor i beneficiari era la mateixa entitat bancària. La pòlissa cobria la defunció per qualsevol causa i la incapacitat absoluta i permanent per accident, mitjançant una prima única de 24.531,71 euros, finançada conjuntament amb l’import del préstec.

El Tribunal considera que es tracta d’una autèntica unitat negocial en què s’imposa al consumidor una assegurança vinculada amb una entitat asseguradora del mateix grup empresarial de l’entitat prestadora, que, a més, és la prenedora i beneficiària de la pòlissa.

ARGUMENTACIÓ DEL TRIBUNAL SUPREM

El Tribunal Suprem fonamenta la seva decisió en l’article 82.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris, que considera abusives les clàusules no negociades individualment que, en contra de les exigències de la bona fe, provoquin un desequilibri important entre els drets i les obligacions de les parts.

Segons la jurisprudència del mateix Tribunal Suprem (sentències 222/2015 i 669/2017), una clàusula és imposada quan el consumidor no té una capacitat real d’influir en el seu contingut, una situació especialment habitual en els contractes d’assegurança.

El Tribunal recorda que no s’ha de confondre la possibilitat d’escollir entre diversos productes oferts per una entitat financera amb l’existència d’una autèntica negociació contractual.

Per aquest motiu, la sentència conclou que l’entitat prestadora va imposar al consumidor la contractació d’una assegurança amb una companyia del seu mateix grup empresarial, mitjançant una elevada prima única finançada, sense oferir alternatives ni respecte de l’entitat asseguradora ni de la forma de pagament de la prima.

DECISIÓ DEL TRIBUNAL SUPREM

La Sentència d’11 de juny de 2026 declara nul·les, per abusives, les clàusules que imposen la contractació d’una assegurança de vida d’amortització del préstec amb una asseguradora concreta, atès el greu desequilibri que generen en perjudici del consumidor.

El Tribunal estableix que el prestador pot exigir una assegurança de vida que garanteixi el pagament del préstec, però ha de permetre que aquesta es contracti amb qualsevol asseguradora que ofereixi una cobertura equivalent.

Així mateix, considera contrari a dret obligar el consumidor a contractar l’assegurança mitjançant una prima única finançada, ja que aquest sistema beneficia exclusivament l’entitat financera i el seu grup empresarial, que asseguren tant una cobertura a llarg termini com el cobrament dels interessos derivats del finançament de la prima. Aquest criteri ja havia estat rebutjat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la sentència de 23 d’abril de 2026 (assumpte C-744/24). A més, la prima de l’assegurança hauria d’haver estat inclosa en el càlcul de la TAE.

El Tribunal Suprem considera que aquesta doctrina és aplicable a tots els contractes formalitzats a partir del 21 de març de 2016, data límit per a la transposició de la Directiva 2014/17/UE, d’acord amb el principi d’interpretació conforme establert pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Igualment, aprecia un incompliment de la normativa relativa a la informació sobre el cost total del contracte, recollida a l’Ordre EHA/2899/2011, de transparència i protecció del client de serveis bancaris, així com a la Circular 5/2012 del Banc d’Espanya.

La principal conseqüència pràctica de la declaració de nul·litat és que l’assegurat podrà reclamar la devolució de la part de la prima única no consumida, juntament amb els interessos corresponents.

El Tribunal Suprem considera que la prima es considera consumida fins al moment en què la sentència que declara la nul·litat de la clàusula adquireix fermesa. A partir d’aquell instant es podrà calcular la quantitat que haurà de ser retornada al consumidor.

CONCLUSIONS

Ens trobem davant una resolució jurisprudencial que posa fi, o almenys dificulta considerablement, la imposició de les primes úniques en aquest tipus d’assegurances vinculades als préstecs hipotecaris.

La sentència reforça l’exigència d’una transparència real —i no merament formal— en la comercialització d’aquestes assegurances i aporta un criteri pràctic molt rellevant sobre els efectes restitutoris derivats de la nul·litat de les clàusules abusives.

Alhora, confirma els criteris que ja havia defensat la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions (DGSFP) en matèria d’assegurances de garantia creditícia i suposa un nou pas per posar fi a determinades pràctiques abusives en la comercialització d’aquests productes.

Un article de:

J. Carlos Solís
Assessor tècnic jurídic
Doctor en Dret – Advocat
Correu electrònic: assessories@elcol-legi.org