La tragèdia d’Urda (Toledo) torna a posar el focus en les conseqüències humanes i econòmiques dels accidents ferroviaris. La responsabilitat dels operadors, l’assegurança obligatòria de viatgers i les pòlisses particulars i empresarials dibuixen un escenari complex en què el mediador pot tenir un paper fonamental.

L’accident ferroviari ocorregut el passat 28 d’octubre a Urda (Toledo) ha tornat a recordar, de la manera més dolorosa, que cap mitjà de transport està completament exempt de riscos. La col·lisió entre un tren AVE de Renfe i un comboi d’Iryo, que es trobava aturat a la via, va provocar 69 morts i més d’un centenar de ferits. Una tragèdia de grans dimensions que ha commocionat el país i que, més enllà de la investigació sobre les seves causes, obliga a plantejar-se una qüestió: quins mecanismes de protecció s’activen quan es produeix un accident d’aquestes característiques?

La magnitud del sinistre torna a situar en primer pla la importància dels sistemes de seguretat, el manteniment de les infraestructures i la coordinació entre els diferents agents que intervenen en l’explotació ferroviària. Les primeres informacions sobre la investigació apuntaven a una concatenació de fallades tècniques i decisions operatives relacionades amb el sistema de senyalització i control. En qualsevol cas, determinar-ne les causes i establir les responsabilitats exigirà completar les investigacions corresponents.

Però, mentre s’aclareixen els fets, les víctimes i les seves famílies han d’afrontar una realitat molt més immediata: lesions, defuncions, hospitalitzacions, seqüeles físiques i psicològiques, pèrdua d’ingressos i, en molts casos, un canvi radical en les seves circumstàncies personals i familiars. És precisament en aquest moment quan el sistema assegurador adquireix una dimensió especialment rellevant.

Un entramat de responsabilitats i cobertures

Els accidents ferroviaris presenten una particularitat des del punt de vista assegurador: hi poden concórrer diferents operadors, responsables de la infraestructura, empreses de manteniment i prestadors de serveis. Determinar qui ha de respondre pels danys requereix analitzar les circumstàncies de l’accident i les obligacions que corresponen a cadascun dels implicats.

La normativa europea sobre els drets dels viatgers ferroviaris estableix un marc específic de protecció per als passatgers. En cas de defunció o lesions, l’empresa ferroviària ha de facilitar, en determinades condicions, una bestreta econòmica en un termini màxim de 15 dies. En cas de mort, aquesta bestreta ha de ser d’almenys 21.000 euros. També preveu la cobertura de les despeses necessàries de tractament i transport i la reparació dels perjudicis econòmics derivats d’una incapacitat laboral.

A aquesta protecció s’hi afegeix l’Assegurança Obligatòria de Viatgers (SOV), que preveu indemnitzacions en cas de mort o lesions corporals durant el transport, d’acord amb la seva normativa i el seu barem específic. Tanmateix, convé no confondre aquests mecanismes. L’assegurança obligatòria, la responsabilitat civil del transportista i les possibles pòlisses particulars són instruments diferents, amb els seus propis requisits, límits i procediments. L’existència d’un no exclou necessàriament el dret a reclamar altres indemnitzacions.

L’accident d’Urda ha tingut, a més, una resposta normativa extraordinària. El Reial decret llei 32/2026, de 3 de novembre, estableix ajuts de 72.121,46 euros per defunció i quantitats variables en funció de la gravetat de les lesions, prenent com a referència les categories del barem de l’Assegurança Obligatòria de Viatgers. Aquests ajuts són compatibles amb les indemnitzacions que puguin correspondre per responsabilitat civil i amb les prestacions de les assegurances contractades per les mateixes víctimes. La norma també preveu bestretes de les indemnitzacions per responsabilitat civil i la creació d’oficines d’atenció integral per facilitar els tràmits a les persones afectades i als seus familiars. La distinció és important: els ajuts públics no substitueixen automàticament les indemnitzacions ni esgoten les possibles responsabilitats derivades de l’accident.

Tot i que el sinistre de Toledo ha adquirit una dimensió excepcional per la seva gravetat, els accidents ferroviaris poden respondre a situacions molt diferents. Les col·lisions entre trens, els descarrilaments, els atropellaments, els accidents en passos a nivell, els incendis o els incidents relacionats amb fallades tècniques i de senyalització plantegen escenaris de risc diversos.

També cal tenir en compte els accidents que afecten els treballadors ferroviaris durant l’exercici de la seva activitat, així com els danys que poden patir tercers, passatgers d’altres mitjans de transport o propietats properes a les vies. L’impacte tampoc no es limita a les persones directament implicades. La interrupció d’una línia pot afectar milers de viatgers, provocar cancel·lacions i retards, alterar desplaçaments laborals i generar pèrdues econòmiques per a empreses que depenen de la connexió ferroviària. En el transport de mercaderies, un incident pot ocasionar danys a la càrrega, retards en els lliuraments i problemes en la cadena de subministrament. Cal analitzar les responsabilitats i determinar quines assegurances poden entrar en joc.

El mediador, més enllà de la contractació

Per al mediador d’assegurances, els accidents ferroviaris representen una oportunitat per recordar el valor de la seva funció com a assessor en matèria de riscos i protecció patrimonial. La seva feina no consisteix únicament a oferir una pòlissa quan el client la sol·licita, sinó també a ajudar-lo a identificar situacions que potser no ha tingut en compte. Té una cobertura d’accidents suficient? La seva assegurança de vida respon davant les conseqüències d’un accident de transport? Coneix les garanties de la seva assegurança de viatge? L’empresa té protegides les mercaderies que transporta per ferrocarril? Disposa d’una cobertura adequada per afrontar una interrupció de l’activitat?

A més, quan es produeix un sinistre, el mediador pot convertir-se en un interlocutor especialment valuós. Orientar l’assegurat, ajudar-lo a identificar les pòlisses que poden intervenir, acompanyar-lo en la comunicació del sinistre i facilitar la documentació necessària són tasques que adquireixen una importància enorme quan la persona afectada es troba en una situació de vulnerabilitat. En accidents amb múltiples víctimes, aquesta tasca exigeix també sensibilitat i coordinació. No es tracta de generar expectatives sobre indemnitzacions que encara no estan determinades, sinó d’oferir informació rigorosa, explicar els drets existents i ajudar a garantir que cap cobertura contractada quedi sense activar per desconeixement.

Els accidents ferroviaris recorden que la gestió del risc no comença quan es produeix el sinistre. La inversió en seguretat, el manteniment preventiu, la supervisió dels sistemes tecnològics, la formació del personal i l’existència de protocols d’emergència són elements fonamentals per reduir la probabilitat i les conseqüències d’un accident.

Per al sector assegurador, l’evolució tecnològica del ferrocarril planteja, a més, nous desafiaments. L’automatització, els sistemes de senyalització digital, les comunicacions i la dependència creixent d’infraestructures connectades introdueixen riscos tecnològics i cibernètics que cal incorporar a l’anàlisi de les necessitats de protecció.

La seguretat ferroviària és, per tant, una responsabilitat compartida entre operadors, administradors d’infraestructures, autoritats i empreses que participen en l’activitat. L’assegurança no pot substituir les mesures de prevenció ni evitar per si mateixa una tragèdia, però sí que ha de contribuir a fer que les seves conseqüències econòmiques i personals es puguin afrontar amb les màximes garanties possibles.

L’accident d’Urda, com altres grans sinistres ferroviaris, deixa una lliçó que transcendeix l’àmbit del transport: la protecció no es pot improvisar després d’una emergència. S’ha de construir abans, mitjançant una identificació adequada dels riscos, una contractació ben assessorada i un sistema de resposta que situï les persones al centre. Són tasques en què el mediador pot aportar un gran valor afegit.