Un any després de l’entrada en vigor de la Llei d’Eficiència Processal ja es poden fer les primeres valoracions dels seus resultats. Tot i que l’objectiu principal de la norma —descongestionar els jutjats i impulsar la resolució de conflictes sense arribar a judici— és àmpliament compartit per tots els operadors jurídics, la seva implantació durant aquests primers mesos ha estat desigual i encara cal temps per obtenir conclusions definitives.

Un dels principals problemes detectats ha estat l’aplicació desigual de la llei, motivada, entre altres factors, per una redacció poc concreta en alguns punts i insuficient en d’altres. Això ha provocat interpretacions dispars i fins i tot contradictòries per part dels tribunals, especialment en primera instància. Afortunadament, les Audiències Provincials han anat aportant una major uniformitat interpretativa.

Pel que fa a la coordinació amb els jutjats, de moment no ha millorat de manera substancial i continua depenent molt de cada òrgan judicial concret. Cal tenir en compte que la llei també ha comportat una reforma de la planta judicial, modificant de manera profunda l’estructura i organització dels òrgans judicials, que encara es troben en fase d’adaptació.

Un dels canvis estrella de la Llei d’Eficiència Processal són els MASC (Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies), concebuts perquè les parts implicades en un conflicte intentin arribar a un acord abans d’acudir als tribunals. Com a conseqüència, en presentar una demanda ara cal aportar documentació acreditativa de l’intent previ de negociació, un requisit que abans no existia.

Fa un any ja es van alçar veus crítiques advertint de l’increment de càrrega de treball que això comportaria, tant per als advocats de les parts com per als lletrats de l’Administració de Justícia, encarregats de verificar el compliment dels requisits d’admissió a tràmit de la demanda.

En qualsevol cas, aplicada correctament, un cop la maquinària de la gestió extrajudicial funcioni amb normalitat i la reforma estructural dels tribunals estigui plenament consolidada, la norma pot assolir el seu principal objectiu: descongestionar els tribunals i incentivar una autèntica cultura de l’acord extrajudicial.

També és positiva l’anàlisi d’una possible reforma de la llei, actualment en tràmit parlamentari, orientada a introduir una major flexibilitat en aquells assumptes en què els MASC resulten ineficaços.

El seu èxit dependrà, en definitiva, de la consolidació d’una cultura real de resolució alternativa de conflictes compartida per tots els operadors jurídics, així com del fet que el sistema judicial disposi dels recursos humans i materials necessaris.